(1/01/2007)

Ara que tot just hem encetat un nou any, convendria repasar el que ha suposat 2006 per a la disciplina urbanística a les Illes Balears. Segons nosaltres, el més destacat de l'any passat, positivament o negativament, ha estat el següent:

EL MILLOR

• L'operació Voramar
  Ja sabem que no som molt originals dient això, però realment s'ha tractat d'una actuació -l'abast real de la qual encara està per veure's- que ha suposat molt per acabar amb la sensació d'impunitat que tothom tenia respecte a la comissió d'infraccions urbanístiques per part de les autoritats municipals. Insistim en què en altres poblacions s'han donat casos tan o més greus que els d'Andratx (com saben bé els nostres lectors habituals), però s'ha de reconèixer la càrrega simbòlica que, per molts de motius, ha tengut una intervenció judicial en Andratx.


• La retirada de la Llei autonòmica del sòl
  Curiosament, aquesta llei hagués pogut tenir fins i tot certs aspectes positius pel que fa exclusivament a la disciplina urbanística (per exemple: la intervenció directa dels consells insulars o la possibilitat d'expropiacions d'obres il·legals), però no els tenia en el seu conjunt, i això no podia ser mai bo (per no parlar de qui l'havia redactada...). A més a més, no solventava molts de problemes encara pendents, de manera que la seva retirada només es pot interpretar com una oportunitat perquè en el futur es pugui gaudir d'un millor text.


• Certes tímides reaccions municipals
  No és un mèrit, sinó una obligació dels ajuntaments, actuar contra les infraccions urbanístiques. Però com que això en molts de casos encara és propi de la ciència-ficció, no tenim més remei que destacar que localitats com Muro, es Mercadal o Formentera (o fins i tot el Consorci de Disciplina Urbanística en Sòl Rústic de Menorca) a la fi s'hagin pres seriosament fer complir la llei.
  

EL PITJOR

• Determinades decisions dels fiscals i dels jutjats penals
  Tot i l'operació Voramar, no sempre el Poder Judicial s'ha mostrat prou decidit per fer front a les irregularitats urbanístiques. Sabem que el Codi Penal no ajuda gens a perseguir-les, però algunes decisions de 2006 han semblat més per llevar-se les puces de damunt que per aplicar la llei com toca, o aquesta és la impressió que han transmès a la societat. Han estat els casos de les cases de Mandrava, de la urbanització il·legal de Son Olivaret, el cas Cala Nova a Santa Eulària, Los Parques de es Cubells de Sant Josep, o el de la casa de Michael Cretu a Sant Antoni.
  


• La situació a Eivissa
  La pitiüsa major no ha gaudit mai de molt bona salut urbanística, això des de sempre. Però darrerament el que eren simples impressions s'han vengut constatant mitjançant comentaris de la Fiscalia, actuacions judicials, i diversos escàndols destapats per la premsa. Certament Eivissa necessita urgentment mà de metge, però fins ara els polítics no ho consideren una de les seves prioritats. Bé, que no es preocupin més, que el mes de maig hi ha eleccions i ja no val la pena...
  


• La Llei 20/2006, de 15 de desembre, municipal i de règim local de les Illes Balears
  La darrera malifeta de l'any ha vingut de la mà del Govern i de la empardalada oposició que figura que li fa contrari... L'article 179.2.d) diu: "d) Les autoritzacions o llicències s’entenen concedides si transcorregut el termini de tres mesos des de la sol·licitud no hi ha resolució expressa de l’entitat local, si no és que hi ha un termini legal específic diferent o aquest resulti de la tramitació del procediment aplicable al cas.". Encara que sembli inoqua, aquesta disposició es carrega l'actual sistema de la Llei de disciplina urbanística, que per a les llicències urbanístiques estableix que només haurà silenci administratiu positiu quan s'hagi instat la denúncia de móra davant el consell insular i hagi transcorregut un mes. La nova Llei després un vol arreglar dient que "Això no obstant, sense perjudici del que disposi la normativa sectorial, no s’entendran atorgades per falta de resolució expressa les sol·licituds d’autorització o llicència el contingut de les quals sigui contrari a l’ordenament jurídic ni les relatives a la utilització o l’ocupació de béns del domini públic local."; però això no engana a ningú: aquest segon paràgraf obliga a interposar també un recurs contenciós administratiu contra la llicència, de manera que tot acabarà sempre en els jutjats. Costa tant entendre que en aquests casos, per evitar els desastres que tots coneixem, el silenci hauria de ser directament negatiu?